El Museu d’Art de Girona presenta l’exposició central de l’Any Urgell, que commemora el centenari de la mort de Modest Urgell  (1839 – 1919), un dels pintors més reconeguts a casa nostra. La seva insistència a plasmar en els quadres la quietud, la solitud, els capvespres, les ruïnes o l’horitzó l’han convertit en un pintor inoblidable. Però tot aquest imaginari romàntic ha amagat les altres cares d’Urgell: la del jove que viatja a París i a la Normandia; la de l’etern nòmada, la del pintor d’èxit i dramaturg frustrat o la de l’artista que despertà l’admiració, per exem-ó o Dalí. Una exposició per (re) descobrir la figura d’Urgell i, alhora, mostrar la seva aportació a la pintura catalana, al llindar de la modernitat.

Comissariat de l’exposició: Miquel Àngel Codes.

Dates: del 19 de desembre de 2019 al 20 de maig de 2020

Inauguració: dijous 19 de desembre, a les 18 h

Lloc: Àmbit 3 del Museu d’Art de Girona

 

Modest Urgell, més enllà d’Urgell

Modest Urgell (Barcelona,1839 – 1919) va ser un dels pintors amb més èxit a finals del segle XIX i primers del segle XX. Va exposar assíduament, d’ençà els anys 1870, en exposicions nacionals (Barcelona, Olot, Girona o les Nacionals de Belles Arts de Madrid) i internacionals (a París, Munic, Brussel·les, Berlín, Chicago o Filadèlfia). Va guanyar fama i reconeixement i va saber impulsar i mantenir una sòlida carrera, fent del seu art un mitjà de vida. Va esdevenir un dels pintors preferits de les classes benestants, els seus paisatges de gran format es van convertir en un signe de distinció i bon gust en el parament de la llar i les seves obres van acabar essent les més cotitzades del mercat.

Urgell va ser admirat i criticat intensament, la seva obra es va mantenir en una temàtica constant: marines, carrers de poble, ermites i cementiris, paisatges desolats, ruïnes, bruixes, ratpenats, capvespres, quietud i solitud. Amb tot, la seva pintura va anar evolucionant des d’escenes costumistes cap a evocadors paisatges imbuïts de llum crepuscular, dels quals va acabar fent versions i variacions. Aquesta reiteració li va valdre el qualificatiu de pintar «més del mateix» o «el de sempre», que Urgell va justificar com una cerca constant per pintar el paisatge definitiu: «per no haver encara realitzat el de sempre tal com jo voldria, tal com ho somio».

Però, a banda d’aquest Urgell conegut, gairebé popularitzat, què més en sabem del personatge? Què més en coneixem de la seva vida, de les seves passions – com ara el teatre-, o de les influències rebudes i de les que va projectar com artista?.

L’exposició, sense voluntat de ser una antològica, planteja un itinerari pels fets i moments més determinants en la carrera artística del pintor i proposa noves mirades més enllà d’Urgell, més enllà del pintor de cementiris i capvespres: la del jove dibuixant d’auques, la de l’artista irreverent, la de l’etern nòmada que es plantà a París dècades abans que ho fessin els modernistes i que va voltar per tot Catalunya, la del pintor d’èxit comercial, la del dramaturg frustrat i, sobretot, la del mestre inspirador de joves artistes i pintor admirat, entre d’altres, per Joan Miró, Salvador Dalí o Joan Hernández Pijuan.

Aquestes fites en la vida i obra d’Urgell són les que es volen subratllar en la mostra. Un primer àmbit introductori posa de relleu els primers anys de l’artista, els lligams familiars – els “Urgell” van ser una família de pintors: la seva dona, la pintora Eleonor Carreras Torrecasana, amb qui va compartir professió i exposicions durant els primers anys de matrimoni i de la qual se’n coneix molt poc; el seu  fill, Ricardo Urgell (1873-1924), que també s’acabaria dedicat a la pintura amb notable èxit, i una filla, Modesta, que exposà juntament amb el pare i el germà el 1896 a Barcelona – o  la  vinculació amb el món del teatre i l’espectacle, de jove com actor aficionat i de gran com a dramaturg. A continuació l’exposició es divideix en cinc grans blocs temàtics que venen a sintetitzar temes clau de la seva obra i trajectòria: el nomadisme – Urgell va canviar nombroses vegades de residència, va viure a Barcelona, a Girona, i va fer estades a París, a Tolosa de Llenguadoc, a Tarragona… –; Catalunya, la “Catalunya petita rònega, desmantellada”, que va recorre i pintar durant mig segle;  la demanda, l’èxit de la seva pintura i l’esperit comercial que el va impulsar a fundar la Sociedad Artística y Literaria de Catalunya el 1900; l’apropiació, l’Urgell dels grans paisatges, buits de personatges i  carregats de silenci i quietud pintats durant la dècada dels anys 1880-1890; i finalment un darrer àmbit, titulat l’atracció que vol posar de relleu admiració que les seves obres ha vingut despertant en els artistes catalans, els coetanis però també i especialment en les generacions posteriors.

L’abundosa obra de l’artista, si bé encara pendent d’un catàleg raonat, i les habituals dimensions de la mateixa – grans formats –  feia difícil la selecció per un espai expositiu limitat. Amb tot, una acurada tria presenta ara juntes obres cabdals en la carrera artística d’Urgell. Hi son presents Costes de Catalunya (1864), l’obra amb què va guanyà una menció honorífica a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid del 1864 i que va significar l’inici d’un canvi de rumb en el seu reconeixement, i El Toc d’Oració (1876), obra amb la qual obtingué de nou una medalla i que el va projectar com un dels artistes més reconeguts, demandats i fins i tot copiats del seu moment.

Alhora s’hi podran admirar obres inspirades en les platges de Berck (Pas de Calais), ciutat balneària on Urgell hi va fer una estada estiuenca i que acabaria essent determinant per l’esdevenir de la seva pintura marcada per paisatges d’horitzons baixos i cels carregats d’atmosferes subtils. També obres icòniques com El Pedregal(c.1895), procedent de la col·lecció familiar o Poble de nit (c.1880) l’obra que va captivar a Joan Miró, la qual dialoga ara en l’exposició amb obres del mateix Joan Miró, un oli i quatre dibuixos. Diàleg que també s’estableix amb obra de Joan Ponç, (Cementiri, c. 1975), d’Hernández Pijuan (Pati amb xiprer, 1986) o d’Anglada Camarasa, que sempre va considerar a Urgell com el seu únic mestre.

Una quarantena d’obres, trenta tres d’Urgell, procedents de grans col·leccions públiques espanyoles – Museo Nacional de Prado, Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, o de les Colecciones Reales-Patrimonio Nacional -, catalanes –Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu Víctor Balaguer o Museu de la Garrotxa – i un bon nombre de col·leccions i fundacions privades, formen el conjunt d’una exposició que, després de la celebrada per la Fundació “la Caixa” el 1992, esdevé la més important dedicada a l’artista.

 

Descarrega el dossier de premsa

 

L’Any Modest Urgell, una oportunitat per (re)descobrir l’artista

L’Any Urgell, declarat amb motiu del centenari de la mort de l’artista Modest Urgell i Inglada (Barcelona,1839 – 1919) pretén rememorar un dels pintors més reconeguts a casa nostra però, paradoxalment, també un dels menys estudiats en profunditat. Alhora vol fer recuperar i difondre la figura de l’artista, treure a la llum els passatges més desconeguts de la seva vida i obra i, sobretot, despertar l’interès per a la seva descoberta i, tant de bo, recerca i estudi.

Fins el moment, a banda de l’exposició del Museu d’Art de Girona que ara es presenta, s’hi ha sumat altres iniciatives impulsades des del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de Badalona i properament també el Museu de Solsona, que han presentat les obres de Urgell que conserven en els seus fons en col·lecció.

Encara dins les activitats programades, el proper 18 de gener i al Museu d’Art de Girona, es presentarà el catàleg de l’exposició en una activitat que inclourà una lectura dramatitzada dels textos autògrafs d’Urgell i d’alguns fragments de les seves obres teatrals.

 

Entrades Newsletter Contacte

A Decrease font size. A Reset font size. A Increase font size.